historia AGLLM

ELS GEGANTS DE LLEIDA I LO MARRACO.

LA SEVA HISTÒRIA.

 

Els Gegants de Lleida tenen els seus orígens en els antics “Imagots”, figures de mida gegantina presents als Autes Sacramentals que es representaven al claustre de la Seu Vella durant l’Edat Mitjana. Tanmateix, les primeres referències escrites que trobem dels Gegants de Lleida daten de finals del s.XVIII i ens parlen de seguicis encapçalats per una parella de gegants, amb motiu de la coronació del rei Carles IV. També tenim referències documentals del 1811 que ens parlen d’una parella de gegants “mascle i femella” a Lleida.


El grup actual dels Gegants de Lleida comença a sorgir l’any 1840, quan la Paeria fa encàrrec a l’escultor Ramon Corcelles, deixeble del prestigiós escultor neoclàssic Joan Adam, i autor del retaule major de la Seu Nova, d’una parella de “gigantes nuevos de escultura” per a què sortissin a rebre la reina Isabel II i la reina regent Maria Cristina amb motiu de la visita que van efectuar a Lleida el 24 de Juny de 1840. Aquests gegants, vestits inicialment de moros, després com a reis cristians i en 1906 com a faraons egipcis, esdevindrien a partir de 1921 els actuals Gegants Emperadors Romans Marc Antoni i Cleòpatra, arran de la restauració efectuada pels artistes lleidatans Baldomer Gili i Roig i Pere Castro, i el sastre Agustí Blasco.

 

Romans al ClaustreGegants ROMANS dins el Claustre de la Seu Vella de Lleida.


Paral·lelament a la parella de gegants de la Paeria, Lleida disposava a finals del s. XIX de dues parelles més de gegants, que pertanyien a la parròquia de Sant Andreu del carrer Cavallers: els Gegants Armenis i els Gegants Xinets. Els Gegants Xinets eren una donació del canonge Ramon Poch a l’Obra de la Santa Infància, i foren realitzats el 1896 per l’escultor lleidatà Ramon Borràs. Recordaven els missioners de l’Església al tercer món, en aquella época la Xina, i encapçalaven la popular Processó dels “Pendonets” o de la Santa Infància. Aquests gegants, perduts l’any 1936 en l’incendi de la parròquia de Sant Andreu, foren recuperats el 1946, any en què la Paeria decidí encarregar a la Casa Teatral Paquita de Barcelona l’actual parella de Gegants Xinesos. Així doncs, des d’aquell any fins el 1958 van anar incorporant-se al grup dels Gegants de Lleida vuit noves figures, unes vegades encarregades directament per la Paeria, en algun cas per subscripció popular, i d’altres vegades obsequi dels governadors civils de la Ciutat. En tots els casos van ser construïdes a l’obrador “El Ingenio”, fent servir escultures de l’artista modernista LAMBERT ESCALER (gegantons Violant i Berenguer). Aquest artista, col·laborador de l’obrador “El Ingenio”, també va disenyar i fer les escultures dels Gegants Xinesos, Reis Jaume I i Lionor, i Gegants Moros.

Les vestimentes eren confeccionades per la avui desapareguda Casa Paquita, la qual en aquella època realitzava bona part del vestuari per a les funcions al Gran Teatre del Liceu. La darrera incorporació va tenir lloc el 1995 amb els Gegants Faraons, també obra de El Ingenio, i que recorden aquella època de començaments del s. XX en què els gegants de l’escultor Corcelles, influïts per esdeveniments com l’estrena de l’òpera Aïda o la inauguració del canal de Suez, van anar vestits d’egipcis.

D’aquesta manera, el grup dels Gegants de Lleida ha quedat constituït per cinc parelles de gegants i una parella de gegantons, tots ells amb una notable qualitat escultòrica i guardant una uniformitat d’estil i alçada, que fa que puguin ser considerats com el grup de gegants més important de totes les contrades catalanes.

  1. Curcó i Pueyo, Jordi. "Els Gegants, Capgrossos i Lo Marraco de Lleida". Col·lecció La Banqueta. Lleida. 1987

  2. Miralles Figueres, Eloi. Arxiu Fotogràfic Ferragut.

Els Gegants de Lleida

Els Gegants de Lleida ( finals S. XX) davant de la Paeria.

*********** LAMBERT ESCALER i MILÀ  (Vilafranca del Penedés, 1874 –  Barcelona, 1957) ***********

Va ser un destacat comediògraf, decorador i escultor de l’època del Modernisme català. Amb només 7 anys es traslladà amb la seva família a Barcelona, on van regentar el taller “El Ingenio”, una botiga situada al carrer Raurich de Ciutat Vella, especialitzada en complements de carnestoltes, màscares, gegants i capgrossos.
Entre els anys 1900 i 1910 va destacar per la seva producció de terracotes modernistes representant bustos femenins, així com de diversos conjunts escultòrics aplicats a edificis. El seu èxit es va deure en part al model de producció i el material escollit. La seva obra realitzada en sèrie en terracota a partir de motlles de guix li va permetre una gran quantitat d’obres de notable qualitat a preus assequibles, contribuint d’aquesta manera a la popularització del Modernisme. El tret distintiu que el feia original fou la policromia individualitzada de cada una de les obres sense tornar-les a coure, mètode que adaptaren altres artistes com Pau Gargallo o Dionís Renart. Algunes obres seves, com Maleïna, Somni, Floràlia, el petó perdut, etc. es poden contemplar actualment en el Museu del Modernisme Català (Barcelona), i també a la secció d’art modern del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). També va destacar en el camp de les figures de pessebre. Cap als anys 30, un cop el Modernisme havia desaparegut, va tornar a treballar a l’obrador “El Ingenio”, juntament amb el seu col·laborador Lluís Sabadell. En aquesta etapa es dedicà a aplicar la seva tècnica de treball en sèrie, mitjançant terracotes i motlles de guix, a la realització de gegants i capgrossos, amb col·laboracions primer de Sabadell, i després del jove Domènec Umbert.
Encara que és molt difícil adjudicar l’autoria sencera a Escaler, degut a la possible col·laboració de Sabadell i Umbert, i a que alguns motlles fossin reaprofitats per a figures posteriors, fonts qualificades consideren obra fonamentalment seva, els caps dels Gegants Xinesos, Reis, Moros i Gegantons de la Paeria de Lleida, entre d’altres gegants de l’època.

  1. Lambert Escaler i Milà. L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

  2. Maspoch, Mònica. Galeria d'autors : ruta del modernisme, Barcelona. 1a ed.. Barcelona: Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, 2008, p. 84. ISBN 98-84-96696-02-0 7

  3. Lambert Escaler i Olot (2011). Pàg. 15

  4. Arxiu Fotogràfic Ferragut (Eloi Miralles i Figueres).

 

BALLEN ELS GEGANTS

Els gegants, els gegants, ara ballen ara ballen;

els gegants, els gegants,ara ballen com abans.

Llur alta mirada immòbil ullprèn a tota la gent,

que se'ls mira i els rodeja sense fer cap pensament:

se'ls mira perquè són grans i duen vestits llampants

i ballen cada moment...

Els gegants, els gegants són joves eternament.

En llur dansa encarcarada hi ha riallera majestat:

flabiol i tamborino escau bé en el llur posat;

raigs de ginesta olorosa no els arriben a mig cos;

l'arruixada tremolosa de papers de tots colors

cau damunt llurs testes reials, que en resten glorioses i irisades.

Prò ells passen alts i serens, balançant-se tot fent via

entre florida alegria... i els aires no resten plens.

La geganta i el gegant, ara ballen, ara ballen,

la geganta i el gegant, ara ballen i sempre ballaran.

- JOAN MARAGALL -

 

Les tres parelles de gegants que Lleida tenia a principis de S.XX, a la Plaça de la Constitució.

Esquerra, parella dels Xinets de la Santa Infància (en els quals s'inpirarien al fer els nous Xinesos, a la dreta,van ser presentats el 1946).

A l'esquerra, l'antic Marraco present fins el 1956. A la dreta, presentació del nou Marraco el 1957. Estaria amb nosaltres fins el 1982 en què va quedar molt malmès per la riuada.

Arrbada a l'estació de Lleida del Rei Jaume al 1949 (restaurat totalment el 2012).

Boda dels Infants el 1956.

Els Gegants a les Firetes el 1950. Estaven situades a Cap Pont, Av. del Segre.

Els Romans al Pont Vell (en construcció, Festa Major de 1940).

Aquests gegants: QUIXOT i DULCINEA, van ser efímers, només van sortir dos anys. Es van estrenar el 1977 i retirar el 1979. Uns gegants fets a Saragossa, desgarbats, no proporcionats i sense cap valor escultòric. No van gaudir del reconeixement lleidatà.